Del Sud al Nord: Llarga vida al Consens de Washington

Iolanda Fresnillo, Observatori del Deute en la Globalització. Article publicat a La Directa (num 183).

Les salvatges mesures d’ajust econòmic que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional han imposat a Grècia, a canvi d’un milionari préstec per poder fer front al deute del país hel·lènic, repeteixen sense massa variació les imposades a països d’arreu del món al llarg de les darreres dècades.


La darrera setmana hem vist com el govern grec es doblegava davant les exigències de la Unió Europea (UE) i el Fons Monetari Internacional (FMI) per a que adoptés un dur pla d’ajustament estructural. El paquet de mesures, fortament contestat per la societat civil grega als carrers, inclou retallades socials importants com la reducció del 16% dels salaris públics, la reducció de les pensions, l’elevació de l’edat de jubilació fins al 67 anys, l’increment de l’IVA i d’altres retallades per reduir el dèficit fiscal. L’objectiu és alliberar els recursos necessaris per a poder fer front al pagament del deute públic grec (en mans principalment de bancs alemanys i francesos) i recuperar la confiança dels mercats. A canvi d’aquestes mesures la UE i l’FMI es comprometen a prestar a Grècia 110 mil milions d’euros[1]. Malauradament, aquestes draconianes mesures no són cap novetat per als “clients” de l’FMI.

Efectivament, la recepta per a Grècia comparteix moltes similituds a aquelles dictades a nombrosos països d’Amèrica Llatina, Àsia, Àfrica o Europa de l’Est al llarg de les darreres dècades per l’FMI i el Banc Mundial, i que coneixem també com a Consens de Washington. The Economist el definia a finals dels 90 d’aquesta manera: “Els seus pacients s’estenen per tot el món, de Veneçuela a Vietnam. Els doctors es troben un davant l’altra a la 19th Street de Washington i, junts, dispensen la seva medicina. Els seus remeis, envasats al Consens de Washington, inclouen dures polítiques fiscals i monetàries, més llibertat per al comerç i el capital, i privatització”[2].

Un paquet de rescat amb molta experiència

Des de l’esclat de la crisi del deute a l’agost de 1982, quan Mèxic va declarar que no podia pagar el seu deute extern, l’FMI i el Banc Mundial van ser triats pels països rics per a  posar ordre en les malmeses economies del Sud. Amb l’esquer de crèdit fresc per fer front als deutes acumulats i a canvi de que els països en crisi apliquessin “Plans d’Ajustament Estructural” (PAE), aquestes dues institucions va anar imposant arreu un model econòmic i productiu al servei dels interessos del capital. Un model que s’ha cobrat importants costos socials. Els PAE han suposat un deteriorament en la situació econòmica dels sectors més desafavorits de les societats on s’han aplicat, que s’han vist afectats per reduccions de salaris, desregulació laboral, acomiadaments, augments d’impostos indirectes, reducció de subsidis i ajuts … [3].

Allà on un país del sud no podia pagar el seu deute o patia una sobtada crisi financera[4], apareixia l’FMI oferint crèdits a canvi d’un paquet de polítiques de tall clarament neoliberal. Paquets que han permès desregular els mercats financers i obrir els sectors productius i de serveis a les inversions estrangeres, pel goig i benefici de les empreses transnacionals del Nord. A través d’aquests programes d’ajustament s’han donat els les principals privatitzacions dels serveis públics. També l’FMI ha utilitzat les condicionalitats dels seus préstecs “de rescat” per a redissenyar les economies productives d’aquests països, sempre segons les necessitats i interessos del Nord Global. Així, sota la promesa de creixement econòmic i divises, s’ha imposat un model agroexportador i de maquil·les industrials que alimenta el sobreconsum de les societats del Nord, arrasant no només amb els recursos naturals, sinó també amb els drets laborals dels treballadors i treballadores de més mig món.

A Argentina, les mesures de dèficit zero imposades per l’FMI a inicis de 2001 van desembocar en la crisi financera i humana més greu que ha patit el país. A Zàmbia (1991) va implicar la fi dels subsidis sobre els aliments bàsics, l’augment del cost dels serveis socials bàsics i la reducció dels salaris dels treballadors. Al Congo va suposar la privatització de les mines de diamants o coltan. A Haití l’obertura dels mercats agrícoles i l’enfonsament dels productors locals d’arròs. I així un llarg etcètera.

Al llarg d’aquests 30 anys de receptes neoliberals, s’ha demostrat el seu fracàs. Si bé les polítiques imposades han permès a les elits econòmiques conquerir mercats i acumular beneficis, aquestes han tingut importants impactes negatius en les condicions de vida de milions de persones[5]. Però a més tampoc han garantit el creixement econòmic o l’equilibri de la balança comercial que prometien. No han permès tampoc superar els problemes de sobreendeutament, perpetuant i fins i tot agreujant la crisi del deute extern dels països empobrits. Aquest evident fracàs ha anat restant legitimitat a l’FMI, que els darrers anys havia anat perdent clients, al resistir-se els països a sotmetre’s a les draconianes condicions del Fons[6].

Mort i resurrecció del Consens de Washington

Amb l’esclat de la crisi financera de 2008 i el seu ràpid contagi a l’economia real, la opinió pública va clamar per una reforma del sistema financer i econòmic. A la cimera del G20 de Londres, a l’abril de 2009, Gordon Brown va arribar a declarar: “s’ha acabat el vell Consens de Washington”[7]. Públicament es donava per mort el dogma neoliberal a la vegada que s’oferia la batuta de la sortida de la crisi a la institució que ha estat la seva principal impulsora arreu del món, l’FMI. Tal i com va declarar el president Bolivià Evo Morales després de la cimera del G20 “donar-li més diners al FMI és com donar diners al llop i posar-lo a cuidar les ovelles” [8].

Tot i l’aparent canvi de retòrica s’ha seguit impulsant el mateix dogma neoliberal que es venerava abans de la crisi. Un recent estudi sobre les condicions imposades per l’FMI des de 2008 a 13 països empobrits, demostra que “la política macroeconòmica del fons té el mateix disseny que els vells paquets de politiques econòmiques, incloent dèficits fiscals baixos, baixos indexos d’inflació, i liberalitzacio financera i comercial (…)  El tradicional biaix de l’FMI continua donant suport a marcs macroeconòmics en els que els interessos privats estan per sobre dels interessos públics i el paper de l’estat, en els que el sector financer té prioritat sobre el sector productiu, en el que els inversors estrangers i els interessos de les empreses passen per sobre d’aquells dels actors locals”[9].

Veiem així com Grècia s’uneix a la llarga llista de països que han patit, i segueixen patint, els dictàmens del l’FMI. Les mesures imposades a Grècia difícilment suposaran una sortida a la crisi, però permetran que els creditors del deute grec cobrin i que l’economia grega s’ajusti a les necessitats del mercat. Tot i que els països europeus no hem estat mai al marge de la doctrina i pràctica neoliberal, el cas de Grècia suposa l’aplicació explícita de les condicionalitats del Fons a un país Europeu. A través de les dures condicions imposades a Grècia la Unió Europea vol probablement donar exemple a la resta de països europeus. Els governs de Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia o Espanya (PIIGS com ha batejat la premsa anglosaxona) prenen nota de la lliçó i comencen a dissenyar, per pròpia voluntat, mesures similars[10].

Per si això no és suficient, la Unió Europea acaba d’acordar un nou sistema de salvament per als països europeus en crisi on, novament, dóna la clau per a definir les mesures d’ajustament a l’FMI[11]. “Estem llestos per donar suport als programes d’ajustament i recuperació dels membres europeus, a través del disseny i el monitoreig de mesures econòmiques i assistència financera”[12]. Així expressa el FMI la satisfacció per les noves mesures adoptades per la UE. I no és per a menys, ja que significa tot una nova cartera de clients, als que simplement se’ls hauran d’aplicar programes ja dissenyats.  Ja sabem: reducció del dèficit fiscal a través de la reducció de la despesa social i l’augment d’impostos indirectes; limitació del paper de l’Estat en l’economia i, per tant, privatització; eliminació de traves al lliure mercat i desregulació laboral … En definitiva, una segona vida per al Consens de Washington.


Notes:

[1] Els països de la UE es comprometen a aportar 80.000 milions en préstecs bilaterals a un interès aproximat del 5%, 30.000 milions es desemborsaran al 2010 i la resta, 50.000 milions en els propers dos anys. Per la seva banda el FMI contribueix amb 30.000 milions a tres anys.  Font: FMI (http://www.imf.org/external/pubs/ft/survey/so/2010/CAR050210A.htm). Per a una anàlisi crítica del paquet de rescat a Grècia, podeu veure l’article “El paquete de rescate financiero de Grecia: Mala economía, mala política” (Daniel Munevar, CADTM, 6 de maig 2010) http://www.cadtm.org/El-paquete-de-rescate-financiero

[2] ‘Sick patients, warrying doctors’. The Economist. 18 de setembre de 1999. Citat a “El qué, el quién, el cómo y el por qué del Consenso de Washington” David Llistar, ODG, Novembre de 2002. http://www.odg.cat/documents/publicacions/CW-David-NOV02.pdf

[3] http://www.odg.cat/ct/inicio/enprofunditat/plantilla_1.php?identif=215

[4] Mèxic al 1994, el Sud-Est Asiàtic al 1997, Rússia i Brasil al 1998, Equador i Turquia al 1999, Argentina, Uruguai al 2002, etc …

[5] Per a més informació sobre els PAE i els seus impactes, veure, http://dicc.hegoa.efaber.net/listar/mostrar/178 , http://www.twnside.org.sg/title/adjus-cn.htm o la compilació d’articles a http://www.odg.cat/ct/inicio/enprofunditat/plantilla_1.php?identif=280

[6] “En què estan les bessones de Bretton Woods?” Iolanda Fresnillo, ODG, Maig de 2006 http://www.odg.cat/ct/inicio/comunicacio/5_deute.php?id_pagina=5&id_butlleti=39&id_deutes=158

[7] http://www.bbc.co.uk/mundo/economia/2009/04/090403_g20_exito_por_comprobar.shtml

[8] “G20: objectiu, salvar el capitalisme” Iolanda Fresnillo, ODG, abril 2009 http://www.odg.cat/ct/inicio/comunicacio/5_deute.php?id_pagina=5&id_butlleti=70&id_deutes=249

[9] Standing on the way of development, Eurodad, Abril 2010 http://www.eurodad.org/aid/report.aspx?id=132&item=04083. Veure també “Condicionalidad del FMI: ¿La historia se repite?”, Eurodad, Maig 209, publicat al Monitor IFIs América Latina http://ifis.choike.org/esp/informes/1106.html

[10] “El Gobierno (espanyol) hará un recorte del déficit de 0,5 puntos más en 2010”, Publico, 9 de maig de 2010  http://www.publico.es/dinero/311362/gobierno/hara/recorte/adicional/deficit/puntos

[11] http://www.elpais.com/articulo/economia/UE/acuerda/mecanismo/rescate/asegurar/estabilidad/euro/elpepueco/20100510elpepueco_1/Tes

[12] http://www.imf.org/external/np/sec/pr/2010/pr10188.htm

About these ads
  1. 14/05/2010 en 23:13

    suposo que malauradament els pròxims en caure a les urpes serem nosaltres…

  1. No trackbacks yet.

Deja un comentario

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.

Únete a otros 61 seguidores

%d personas les gusta esto: