Plou sobre mullat

Crèdits i polítiques neoliberals per fer front a les inundacions a Pakistan

Iolanda Fresnillo/ ODG

Article publicat al setmanari La Directa, 15 de setembre de 2010

“En aquests moments l’Estat de Pakistan no és capaç de fer front a les necessitats bàsiques de més de 20 milions de persones. Encara menys pot fer front al pagament del deute” afirma Abdul Khaliq, portaveu al Pakistan de la xarxa internacional Comitè per l’Anulació del Deute del Tercer Món (CADTM). Després de les devastadores inundacions que el país pateix des de fa 8 setmanes, Khaliq s’ha unit a les múltiples veus que demanen, no només més ajuda per al Pakistan, sinó la cancel·lació del seu deute extern.

Abans de les inundacions el deute extern de Pakistan era de 54 mil milions de dòlars i el Govern dedicava a pagar el deute el triple de recursos del que destinava a salut. Un deute que s’ha anat acumulant de forma paral·lela a la successió de governs no democràtics, mantinguts al poder en part gràcies als crèdits de governs i institucions financeres internacionals. Segons el CADTM, el 80% del deute de Pakistan és deute odiós, és a dir, un deute acumulat per règims no democràtics, que no ha beneficiat a la població, amb el coneixement i consentiment dels creditors.

D’on surt el deute odiós de Pakistan?

Entre 1978 i 1988 el General Zia-ul-Haq va governar Pakistan sota una dictadura militar, jugant un paper clau en el conflicte afgano-soviètic. El General Zia va donar suport financer i militar als afganesos, gràcies al suport polític i financer dels Estats. Durant la dictadura de Zia, el Banc Mundial va atorgar fins a 79 crèdits al Pakistan, per un valor de prop de 4 mil milions de dòlars. Segons Raja Diaz, del diari pakistanès Daily Times, “la gent de Pakistan no es va beneficiar dels crèdits estrangers atorgats al General Zia pels països occidentals. Aquests crèdits van ser destinats, en contra dels desitjos del poble, al Gihad afganès i van beneficiar a un segment molt específic de la població. Els principals beneficiaris dels crèdits van ser generals corruptes, els néts dels quals són ara milionaris”.

Després d’una dècada de democràcia, el General Musharraf va assumir el poder al 1999 amb un nou cop d’Estat. Musharraf va ser també un important aliat d’Estats Units, especialment després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. El Pakistan va aconseguir al desembre de 2001 un acord amb els seus creditors per a recalendaritzar els pagaments del deute, a canvi del suport a la “guerra contra el terror” i l’ús del seu espai aeri per la invasió del veí Afganistan. Bona part del deute va quedar pendent fins l’any 2015, quan Pakistan haurà de reprendre’n els pagaments i l’endeutament pot arribar a superar els 70 mil milions de dòlars.

Però el deute va seguir creixent sota el règim militar de Musharraf, passant de 32 mil milions al 2001 a 49 mil milions al 2008. A més, tot i la situació de sobre-endeutament en que Musharraf va deixar el país, el govern de l’actual Primer Ministre, Asif Ali Zardari, va contractar un nou crèdit de 7.600 milions de dòlars amb el FMI. Com és habitual, el crèdit del FMI va arribar condicionat a l’adopció de mesures d’ajustament. En el cas del Pakistan l’ajustament inclou la reducció del dèficit públic, l’eliminació dels subsidis als carburants i l’electricitat, la retirada de reduccions fiscals a petits agricultors, així com l’augment d’impostos indirectes. A través de crèdits anteriors al Pakistan el Fons havia imposat ja la privatització de les institucions financeres i l’obertura dels mercats a la inversió estrangera, mesures que han suposat el debilitament del teixit econòmic local, enfront la competència de les grans transnacionals.

L’elevat pressupost militar de Pakistan, la multiplicitat de casos de corrupció i les mesures de reducció del dèficit imposades per l’FMI no han deixat marge per a inversions socials en un país on el 60% de la població viu sota el llindar de la pobresa, el 46% és analfabeta o el 38% dels nens menors de 5 anys estan sub-nodrits.

Plou sobre mullat

La força inusitada del monsó, a finals de juliol, va provocar el desbordament de rius, el trencament de preses i la inundació de més de 7 milions d’hectàrees de terra cultivable. Més enllà del drama humà, amb més de 1.600 víctimes mortals i prop de 20 milions d’afectats, el país ha d’afrontar el repte de la reconstrucció.

Les pèrdues econòmiques es calculen per milers de milions de dòlars. Segons Nacions Unides les necessitats humanitàries a Pakistan superen de molt les d’Haití després del terratrèmol. El Pakistan necessita urgentment l’ajuda internacional, però aquesta arriba a comptagotes, lentament i no sempre en la forma més adequada.

Els principals creditors del país, el FMI, el Banc Mundial i el Banc Asiàtic de Desenvolupament han fet cas omís a les demandes en favor de la cancel·lació del deute, i han anunciat la mesura contraria: més endeutament per afrontar la reconstrucció. Així, aquestes institucions han aprovat crèdits de 450 milions, mil milions i dos mil milions de dòlars respectivament. Uns crèdits que, amb els seus respectius interessos, passaran a engrossir el pes del deute d’un país devastat. El FMI ha anunciat a més que farà efectiu el proper pagament del programa de préstec aprovat al 2008, de 1.700 milions de dòlars, un cop Pakistan hagi implementat les mesures d’ajustament neoliberals acordades amb el Fons.

La situació fa del Pakistan víctima perfecte de la “doctrina del shock”, concepte popularitzat per Naomi Klein. Així, els garants del neoliberalisme, encarnats en tècnics del FMI, aprofiten la debilitat del país per aprofundir encara més l’aplicació de mesures d’ajustament i aplanar el terreny a un model de capitalisme salvatge.

Davant d’aquesta situació, els moviments socials i partits polítics d’esquerres al Pakistan s’han organitzat al voltant d’una plataforma per demanar “la suspensió unilateral dels pagaments del deute del país enlloc de suplicar per més ajuda”. En la presentació de la campanya, el passat 29 d’agost, Abdul Khaliq concloïa que “les institucions financeres internacionals no poden esperar que el Pakistan segueixi amb els pagaments del deute a costa del seu poble, que ja no té l’accés adequat a alimentació, habitatge, hospitals i altres serveis públics”.

Addendum – Opinió

Quan l’emergència és diària

Quan un país com Pakistan o Haití són devastats per un desastre “natural”, l’opinió pública acostuma a donar suport a la crida per la cancel·lació del seu deute. Però aquests països viuen emergències diàries, encara que no hi hagi inundacions o terratrèmols. No seria hora de posar en marxa mecanismes per a abordar la problemàtica del deute extern de forma definitiva? Un mecanisme que auditi la il·legitimitat dels deutes a nivell internacional, de forma justa,  participativa i transparent, i que suposi la cancel·lació d’aquells deutes il·legítims o impagables, no és una utopia, sinó una qüestió de simple voluntat política. Igual que no és utòpic que, en situacions d’emergència com la que viu el Pakistán, l’ajuda sigui en forma de donacions i no de nous crèdits.

Lamentablement només cridem per la cancel·lació del deute i d’ajuda lliure d’interessos quan la mare naturalesa posa en evidència la vulnerabilitat extrema dels països del Sud. Ja va sent hora que busquem una solució definitiva al problema del deute extern.