Es pot acabar amb el deute extern en 10 anys?

Mirant a una dècada de lluites per l’abolició del deute extern i la justícia global.

Iolanda Fresnillo, ODG. Article publicat al Setmanari La Directa (num 178)

El 12 de març de 2000 va estar marcat per moltes activistes d’aquest país per dos esdeveniments. Les eleccions generals, en les que el Partit Popular va assolir la majoria absoluta amb la que va governar, amb mà de ferro, els següents 4 anys, i la Consulta Social per l’Abolició del Deute extern, que es va celebrar paral·lelament i en la que va participar més d’un milió de persones. Els anys que van seguir aquells dos esdeveniments van estar marcats per algunes de les mobilitzacions més importants que hem viscut a l’Estat espanyol. Al llarg d’aquesta dècada moltes de les persones que van participar en aquella mobilització del 12 de març del 2000 han seguit lluitant contra el deute extern i per la justícia global. Però, que hem aconseguit després de tots aquests anys? Què ens queda per fer?

Aquells meravellosos anys

Aquell març de l’any 2000, i especialment els mesos i setmanes que el van precedir, prop de 20.000 persones d’arreu de l’Estat es van coordinar al voltant de la Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern per organitzar una Consulta Social que suposaria una mobilització sense precedents a l’Estat espanyol, i a nivell internacional. Malgrat la prohibició de la Consulta per part la Junta Electoral i la repressió patida en algunes localitats, 1.087.792 persones van donar el seu vot, i el 98% a favor de la cancel·lació total del deute extern. Més de 1.400 col·lectius es van implicar en la Consulta Social, que es va realitzar a gairebé 500 localitats de tot l’Estat espanyol. Aquell va ser un exercici de democràcia en majúscules. Una acció de desobediència civil massiva. Un exemple d’autogestió per part d’un moviment horitzontal i radicalment democràtic de persones i xarxes que es va anar estenent arreu de l’Estat com una taca d’oli.

Aquella Consulta va estar inspirada en la Consulta Ciutadana que, convocada per l’EZLN en ocasió de la Va Declaració de la Selva Lacandona, va tenir lloc el 19 de març de 1999 i en la que van participar tres milions de persones. Un mes abans, al febrer de 1999, s’havien organitzat a Barcelona les “Jornades de Debat sobre el Deute Extern”, de les que sorgiria la Plataforma per l’Abolició del Deute Extern Usurer (ADEU). Paral·lelament, arreu del món el moviment internacional per la cancel·lació del deute s’anava estenent a través de campanyes com Jubileu 2000 o xarxes com Jubileu Sud.

Al Juny de 1999 la Comissió 0’7 de Lleida van organitzar una Consulta Popular per l’Abolició del Deute Extern coincidint amb les eleccions municipals, en la que van participar prop de 8.400 persones. Un precedent premonitori del que seria la Consulta del Deute organitzada prop d’un any més tard arreu de l’Estat. La Plataforma ADEU juntament amb la Plataforma 0’7, que anys abans havien protagonitzat les massives acampades pel 0’7 arreu de l’Estat, van ser la base sobre la que es va constituir la XCADE i sobre les que es va organitzar, en poc més de 6 mesos, aquella Consulta del 12 de març de 2000.

Eren els anys de l’explosió antiglobalització. Pocs mesos després de la batalla de Seattle, la Consulta va ser el primer esglaó d’un cicle de mobilitzacions que es va mantenir a cop de cimera durant prop de 4 anys. A la Consulta va seguir la creació del Moviment de Resistència Global (MRG) i les mobilitzacions a Praga contra el Banc Mundial i el FMI. A inicis de 2001, el mateix Banc Mundial anunciava una reunió a Barcelona, havent-la de cancel·lar poc després per l’enorme oposició social i mobilització que va suscitar. La campanya Contra el Banc Mundial, que va agafar prestat l’històric adjectiu de Rosa de Foc, va aglutinar desenes de milers de persones a Barcelona durant el juny de 2001 per protestar contra la Globalització Neoliberal. A les mobilitzacions de Barcelona, durament reprimides per les forces policials, va seguir la mobilització de Gènova contra el G8, també recordada per la dura repressió policial i la mort de Carlo Giuliani, assassinat per un carabinieri. El primer semestre de 2002 la campanya contra l’Europa del Capital, durant l’anterior presidència espanyola de la Unió Europea, va convocar també massives manifestacions a Barcelona, Madrid i Sevilla. El segon semestre de 2002 estaria marcat per l’amenaça de la guerra, concretada amb l’inici la invasió d’Afganistan, i contestada amb més de mig milió de persones al carrer durant el Fòrum Social Europeu de Florència. Pocs mesos després, el 15 de febrer de 2003, milions de persones es manifestarien arreu del món contra la imminent invasió del Iraq, amb importantíssimes mobilitzacions a l’Estat espanyol.

Aquells anys van estar marcats per moltes altres mobilitzacions a nivell local i internacional. El naixement i consolidació dels Fòrums Socials Mundials, amb les seves reproduccions a nivell Europeu i local. Allà on es reunís el G8, l’OMC, el Banc Mundial, el FMI o la Unió Europea, s’organitzava la resposta popular en contra del model econòmic i polític que aquestes institucions representen i imposen.

Durant aquells anys els moviments de Deute es van integrar en aquesta marea global altermundialització, que buscava, i encara busca, construir aquell altre món que creiem possible.

I després de tants anys, encara no hem acabat amb el deute extern?

Malgrat la persistència de les campanyes per l’abolició del deute extern, i les promeses i els “plans d’alleugeriment” arrencats a governs creditors i les institucions financeres internacionals (IFI), el problema del deute extern no està solucionat. A pesar dels pagaments que, any rera any realitzen els pobles del Sud, el deute continua creixent, aprofundint la seva pobresa i perpetuant la violació dels seus drets humans. En efecte, entre 1970 i 2008, el deute del conjunt dels països empobrits s’ha multiplicat per 52, tot i que els països del Sud han pagat 106 cops el que devien al 1970.

El deute extern és avui de més actualitat que mai. En el marc de l’actual crisi econòmica, al igual que en la que va marcar la crisi dels 70, els països del Nord, les institucions financeres com el Banc Mundial o el FMI, o d’altres d’economies emergents com la Xina o el Brasil,, han obert l’aixeta del crèdit als països empobrits amb l’objectiu d’impedir que la demanda mundial caigui, d’obrir nous mercats a les empreses transnacionals en recessió, d’exportar els excedents que no es consumeixen als mercats del Nord. S’ofereix com si fos “ajuda” nous préstecs per fer front a antics deutes, a la mitigació del canvi climàtic, la crisi financera o fins i tot per pal·liar desastres naturals com el terratrèmol d’Haití del passat gener. Darrera d’aquest diner ‘fàcil’, massa sovint trobem lletra petita que diu que els recursos s’han de gastar en empreses del país donant, o que es desemborsaran a canvi de determinades condicionalitats que finalment afavoreixen els interessos del “donant” més que del país receptor. Així, els governs i èlits del Sud acumulen nous crèdits, i per tant nous deutes, per a finançar i mantenir el negoci dels creditors. D’aquesta manera, sortir del cicle de l’endeutament acaba resultant impossible pels països empobrits.

Tanmateix, el més greu per a molts països és el fet que el pagament del deute suposa la impossibilitat d’invertir i de dur a terme polítiques adequades en serveis bàsics essencials per a la població, com són la sobirania alimentària, la potabilització de l’aigua, la salut, l’habitatge, l’educació i l’equipament d’infrastructures. D’altra banda, el pagament del deute ha incentivat l’explotació indiscriminada dels recursos naturals, ja que la seva exportació és una de les poques maneres que tenen aquests països per aconseguir suficients divises per pagar el servei del deute. Aquest fet, com és de suposar, ha afectat i està afectant greument la sostenibilitat ambiental del planeta. Els diners que es destinen al pagament del deute podrien facilitar la posada en marxa de models de desenvolupament alternatius, decidits des de la sobirania dels pobles del Sud i definits segons les seves necessitats, que no suposessin una sobreexplotació dels recursos de la mare terra.

L’exemple del deute és un de tants, en el que tot i les respostes aportades per la societat civil i els petits avenços assolits, la problemàtica segueix afectant el benestar i la supervivència de milions de persones. A l’Estat espanyol, gràcies a la pressió de la societat civil, es va aconseguir l’any 2006 una insuficient, però necessària, llei de gestió del deute extern, i enguany s’està discutint al Parlament espanyol l’esperada reforma dels crèdits FAD. Aquesta reforma, en cas de ser aprovada tal i com pretén el Govern espanyol, implicaria augmentar el percentatge de crèdit en el marc de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD), incementant també així el deute extern dels països del Sud. Implicarà també seguir amb un mecanisme de suport a la internacionalització de l’empresa espanyola, ara anomenat FIEM però també en forma de crèdit per als països del Sud, que comptabilitzaria com a Ajuda Oficial al Desenvolupament, i que sense els mecanismes de control i avaluació necessaris, permetria destinar recursos públics de la cooperació a projectes o empreses vinculats a la violació de drets humans, corrupció o impactes ambientals. La Campanya “Qui deu a Qui?” està duent a terme una punyent campanya de pressió sobre els grups parlamentaris per a que bloquegin les intencions del Govern (www.quiendebeaquien.org).

A nivell internacional, i en una direcció molt més progressista que la del Govern espanyol, el Govern de l’Equador ha realitzat procés d’Auditoria Integral del seu deute públic, amb la participació d’experts i membres de la societat civil equatoriana i internacional. Aquesta auditoria ha portat a Equador a declarar part del seu deute com a Il·legítim i a iniciar passos per a deixar de pagar-lo. De la mateixa manera, els governs o cambres parlamentàries del Brasil, Bolívia, el Paraguai, les Filipines i Zimbabwe han fet passos endavant per posar en marxa noves auditories del deute.

També des d’alguns organismes internacionals i governs del Nord s’avança cap al reconeixement dels deutes il·legítims. Així, el govern de Noruega va decidir a l’octubre de 2006 cancel·lar de manera unilateral i sense condicions els deutes il·legítims que havia generat la campanya d’exportació de vaixells noruecs a finals dels 70. D’altra banda, l’expert independent de NNUU en deute extern, el Sr. Cephas Lumina, també va recomanar a tots el Governs que auditessin tots els deutes pendents en el marc de l’informe que va elevar a la darrera Assemblea General de Nacions Unides. Finalment, la UNCTAD ha iniciat un projecte per a promoure el finançament responsable “incloent criteris de desenvolupament per determinar la legitimitat del deute sobirà”.

Aquests èxits, o avenços, impossibles sense la pressió de la societat civil, no han impedit que la major part dels països del Sud segueixin destinant parts importants dels seus recursos al pagament del deute. I cal tenir en compte que al problema del deute extern, s’hi afegeixen molts d’altres fronts de lluita pels moviments per la Justícia Global. Són mecanismes d’anticooperació que, originant-se al Nord Global, interfereixen de forma negativa sobre els pobles del Sud. La violació de drets humans per part d’empreses transnacionals o els impactes del nostre model de producció i consum, en serien bons exemples. Són mecanismes que estan entrelligats i que cal afrontar de forma integral, com ve fent el moviment contra el deute extern des de temps.

Renovar-se o …

A totes llums sembla obvi que en 10 anys no es pot canviar el món. Malgrat la desacceleració de les mobilitzacions socials durant els darrers anys, hem anat avançant en la nostra lluita per acabar amb problemes com el Deute extern i en el camí cap a una Justícia Global. Els petits èxits aconseguits no són suficients i cal sumar més gent i més forces per a que seguim avançant cap a aquest altre món que creiem possible. Per això, és necessari que seguim reinventant-nos, que trobem noves fórmules de mobilitzar i de difondre les denúncies i propostes. Aquella consulta social no va convèncer només per la urgència d’actuar davant al deute extern, sinó per la novetat que suposava en quant a formes d’organització i acció. En aquell moment no ens vam deixar portar per la inèrcia i ens vam atrevir a innovar i viure noves fórmules, sovint agafades prestades de moviments com el Zapatista o mobilitzacions com la de Seattle. En aquests moments de crisi global, és necessari recuperar aquell esperit, fugint de derrotismes i buscant noves formes. Tenim per davant reptes com la Presidència espanyola de la UE i la convocatòria de la Cimera dels Pobles Enlazando Alternativas que tindrà lloc a Madrid entre el 14 i el 18 de maig d’enguany. Serà un bon moment per retrobar-nos i actuar de forma unitària, innovadora i punyent.

Ja no ens mobilitzem com abans

Aquells primers anys del segle XXI vam viure un cicle mobilitzador que ens va omplir d’energia i esperances. Un cicle mobilitzador que ens va fer creure que res podria aturar la marea altermundialització i que aquell altre món possible era només qüestió d’insistir. Va ser un cicle mobilitzador que d’alguna manera es va anar apagant amb les mobilitzacions contra la guerra del Iraq. Excepte en ocasions puntuals, com la darrera Cimera contra el Canvi Climàtic a Copenhaguen, des de 2004 i fins avui, les propostes dels moviments i organitzacions socials no obtenen la resposta d’antany.

Ara moltes activistes recordem aquells anys amb nostàlgia, demanant-nos on ha quedat tot allò. En un moment de crisi com l’actual esperaríem que el poble es revoltés i s’unís a les propostes mobilitzadores dels moviments socials, com passava a principis de la dècada. Però lluny d’això, les mobilitzacions contra la crisi han estat més aviat minses. “Què estem fent malament?”, ens demanem tot sovint a les assemblees i a les manifestacions davant l’escassa participació.

Davant la realitat de crisi global, no només financera, sinó també ambiental, social i econòmica, milers d’organitzacions, i milions de persones arreu del món, seguim treballant per a avançar cap a propostes de models econòmics, polítics i socials alternatius, però moltes ja no tenim aquella visió esperançadora.

Propostes com la Sobirania Alimentària, l’eliminació de paradisos fiscals o l’establiment de mesures de Justiciabilitat davant de violacions de Drets Humans per part d’empreses transnacionals, demostren que des dels moviments socials seguim tenint respostes. “Què estem fent malament?”, ens seguim demanant quan veiem que aquestes respostes no arriben a la gent. Perquè no aconseguim, en aquests moments d’evident pèrdua de legitimitat del model econòmic capitalista, mobilitzar per posar en marxa les alternatives que sí tenim?

El passat 12 de març de 2010 es va organitzar una taula rodona a Sant Cugat del Vallès que, sota el títol “Ja han passat 10 anys? On hem arribat i què ens queda per fer”, pretenia conversar sobre què queda d’aquells anys d’importants mobilitzacions i quins reptes hem d’afrontar en el futur immediat. Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau i professor d’economia a la Universitat Autònoma de Barcelona, Gabriela Serra, membre d’Entrepobles, i Ángel Calle, membre de ¿Quién debe a Quién? i RCADE Córdoba, i professor de la Universitat de Córdoba, ens van aportar algunes idees que ens poden ajudar a respondre aquests perquès.

Una de les qüestions que hauríem de poder respondre des dels moviments socials és quins indicadors fem servir per avaluar la salut de les lluites. La societat capitalista ha aconseguit imposar-nos d’alguna manera una visió altament crematística del món, on la quantitat de gent que aconsegueixes treure al carrer en un moment determinat és més important que les transformacions reals que aconsegueixes. Per tant, és necessari que avaluem la situació actual no només pel nombre de persones que venen a les assemblees o a les manifestacions. L’Arcadi Oliveres ens recordava que la lluita ha de consistir en un exercici de coherència i constància, i en un mirar a la realitat com si tinguéssim unes ulleres bifocals, vinculant sempre els problemes locals amb les problemàtiques globals. La Gabriela Serra ens convidava a descolonitzar el concepte d’eficiència i eficàcia, entesos com a productivitat i quantitat. També ens recordava que per elaborar les nostres estratègies hem de saber distingir quan volem mostrar dissensió, quan estem resistint, i quan estem incidint i transformant, ja que les accions en cada un dels casos hauran de ser pensades de forma diferent. L’Angel Calle ens va encomiar a polititzar de nou les necessitats bàsiques, a no perdre de vista que el més bàsic és també important.

  1. Aún no hay comentarios.
  1. 30/11/2011 a las 21:02

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: